Dona manisera, dona valenta: Auxiliadora Rives


El passat 8 de Març es celebraria el Dia de la Dona i per commemorar-lo ho hem volgut fer com millor sabem, rescatant històries. La història que hui rescatem, és la història d'una dona independent -sobretot tenint en compte el context històric-, treballadora i artista, discreta i també molt catòlica, tan conseqüent amb els seus ideals que farà brillar la seua valentia. Però, per damunt de tot és la meua besàvia, i tots estos atributs no són fruit d’un besnét “caldós” llavors la seua vida els justificarà.

No sabem exacta la data de naixement d’Auxiliadora Royo Esteve, però va ser l'any 1906. Serà una filla de les segones núpcies de José Rives i Maria Esteve. Les seues germanes seran; Rosario -del primer matrimoni-, Maria i Sacramento Rives -fruits del segon i reputades pintores de ceràmica- i un germà, anomenat José, que moriria als quinze. Ja de xicoteta va fer destacar el seu marcat caràcter, segons es conta com anècdota. El dia de la primera comunió un xiquet li va fer alguna barrabassada, ella tota enfadada va eixir corrents darrere del xiquet encara amb el vestit de comunió amb el vel apujant-se-li.

Figura 1: Auxiliadora Rives i Benjamín Royo en direcció a l'Arriba pel carrer Major. 
14 de Maig de 1962.
Font: Arxiu Municipal de Manises


Des de la infantesa ella ja va tindre un bell somni, ser locutora de ràdio. Tenia molt bona veu, tota tova es quedava quan el seu gendre músic li deia “Se nota que ha eixit en el teatro i encara conserva la veu tan entonà de quan era jove”. Fins i tot, al “Diario de Valencia” es veurà reflectit eixe gust per les arts escèniques i musicals. Segons conta el diari un 4 de Maig de 1922, es va representar al Centre Catòlic de Manises l’obra «“Al sà i al plà” distinguiéndose el señor Escobar y las lindas señoritas Auxiliadora Ribes y las hermanas  Royo (Concha y Mercedes)»[1]. Li enxisaven les coples, Concha Piquer, Marifé de Triana i Estrellita Castro a destacar entre les seues preferides. Va viure una bona infància (creguem que arribaria a estudiar a l’escola perquè de més major sabia llegir sense cap dificultat), degut a que son pare era soci a mitges d’una fàbrica de ceràmica de certa rellevància puix que l’avi d’Auxiliadora serà el primer en introduir el fang blanc en la fabricació de ceràmica a Manises des d’Itàlia[2]. Per això, a la prompta mort de son pare, Maria Esteve, sa mare,  vendrà la part que tenien al soci i produirà que es pose a treballar com a pintora en la indústria ceràmica,  en acabar els estudis a la Escola de Ceràmica de Manises ja des de molt jove.

Vora els 22 anys, es casarà amb el seu marit Benjamín Royo Fontelles. Ella contava que es casaren perquè li furtà un bes i es va sentir obligada però que també era molt ben plantat i començaran a viure al carrer Sagrari.

Els anys de la Guerra Civil, significaran els anys més durs per a la vida d’Auxiliadora Rives. Benjamín Royo partirà a la guerra pel bàndol Republicà com tots els hòmens de Manises i ella perdrà el seu primer fill de només tres anys de vida degut, com sempre deia, “per culpa de la cetona” i es lamentava de no haver-li pogut donar sucre per curar-lo. Com era una dona religiosa, es va veure obligada a soterrar al fill en companyia d’un rector per la nit perquè ningú s’assabentara. Encara que seguí traient el pa de racionament del fill mort. Una veïna, s’adonà de la situació i li arribà a dir:

-          “Tu fascista beata! Estás traguent el pa del teu fill mort!”
Al que ella contestà:
-          “Si eres valenta, puja a pel pa que d’una patà aniràs a redolons per la escaleta”

Com acabà la disputa no ho sabem, però si que no consten denúncies.
                La fam serà tan gran que per sobreviure quan estava embarassada, anirà a furtar pels camps de l’horta el menjar dels animals.

                La seua primera filla, Amparo “Amparin” Royo Ribes, naixerà un 9 d’Octubre de 1938. Influenciada per la prompta mort del seu primer fill, voldrà batejar-la de seguida amb el que això comportava en temps de la Guerra Civil. El rector, va accedir a fer-ho però li dirà que necessitava uns padrins. La Guerra produí, entre altres coses, una mancança d’hòmens a Manises i, més aïna, necessitarà d’hòmens catòlics de confiança que no la delataren. Al final, va decidir que li ho demanaria al primer home que passara per la porta de sa casa i que complira eixa condició. L’elegit serà José María Català Vilar -un home ja major que no havia anat a la guerra-, que vivia a eixe carrer. Eixa mateixa nit a sa casa amb la família i alguns veïns que volien oir missa, celebrà el bateig. El rector, li deixà un copó amb unes formes consagrades durant una setmana per si algú tenia necessitat de combregar amb la obligació d’obrir-lo i resar-li tots els dies. Tot i què, la seua fe i valentia no es quedà ahí i arribà a visitar a Monsenyor Aviñó que restava empresonat al Convent de les Carmelites -actual Casa de la Cultura- perquè deia que era molt bona persona. Sempre ressaltava de Monsenyor Aviñó al tornar de la seua visita, la confiança que tenia en que no li anava a passar res; no fou així i morirà assassinat.

                Arribarà a tindre un segon fill  que faltarà als tres mesos de nàixer cosa que li pesarà el no haver pogut tindre un “xiquet”, un Benjamín.

                Va arribar un punt, que quan sonaven les alarmes dels bombardejos, no va voler anar al refugi[3], per resultar-li molt desagradable i més amb una xiqueta de bolquers al braç. “Si hem de morir, morirem les dos” deia.

Benjamín Royo, durant la guerra no volia ferir ni matar a ningú. Fins i tot contava que no encertava els tirs a posta.  Per tot plegat, acabarà desertant i serà atrapat pel bàndol nacional que en acabar la guerra, serà enviat a un camp de concentració a França. Auxiliadora Rives, parlarà amb tots els rectors que pogué perquè el seu home tornara, el defensà dient que ell no havia comés delictes de sang. La seua perseverança donarà fruits, i en 1941 Benjamín Royo tornarà a Manises i per fi coneixerà a la seua filla, Amparo Royo però esta li té por, no sap qui és eixe home. Durant la absència de Benjamín, treballarà pintant i es veurà obligada a deixar a la seua filla a soles a casa, encara que al tornar de la feina, se la trobava amb les veïnes que solidàriament es feien càrrec en sentir-la plorar. Era també molt habitual que la criada dels senyors de la casa de’n José Casanova i na Pilar Sanchis – actual Museu de Ceràmica de Manises-, anara a per Amparín perquè na Pilar Sanchis, no tenia fills i s’entretenia jugant amb la xiqueta, era l’única del carrer. Sempre, li la tornaven, adormideta i amb un paquet de caramels a la mà. Un 13 de Febrer de 1943, naixerà la seua segona i última filla, Auxiliadora “Dorin” Royo Rives.


Figura 2: Botija pintada per Auxiliadora Rives
Treballadora com era, ho feu tota la vida pintant ceràmica com ja hem comentat, especialitzant-se en talavera.  Queda al record d’una de les seues netes la imatge d’ella vestida amb una bata sense mànigues i amb un enorme bastoner lleugerament tombat al damunt de les seues cuixes, estes cobertes per un torcamans i com, amb una gràcia increïble, tenint una mà dins del bastoner a amb els dits estirats a mode de subjecció, el  girava i amb molt d’art, el pintava. De fons la casa plena de ceràmica, a una banda de l’entradeta les peces ja finalitzades perquè vingueren a emportar-se-les i a l’altra les “bescuitades” blanques a punt per a l’“estarcit” a l’última casa on viurà, també al carrer del sagrari però al número vint, pegada al museu.

Arribarà a estar tan ben considerada al món de la ceràmica que tindrà el sou més alt del matrimoni.

A l’època de la postguerra, els amos de les fàbriques de ceràmica acostumaven a posar problemes per cobrar el sou. A sa casa, que tant ella com Benjamín es dedicaven a eixe món, n’hi hauran converses d’este tipus quan ella l’instigava a demanar el que li corresponia:

-          “Benjamín, ves i demana-li a l’amo, lo que te deu!”
-          “Auxiliadora, i si no m’ho paga, què vols que faça?”
-          “En un bon home no es passa la casa.”

Però el seu cas era ben diferent, i amb el seu caràcter ferm de creure que tothom havia de fer el correcte i es dirigí a l’amo de la fàbrica que estava en la plaça Miramar, al reclamar els seus diners ell li contestà:

-          “Auxiliadora, hui no tinc diners pa pagar-te”
Ella, gens satisfeta amb la resposta li digué:
-          “Pues o me pagues o demà quan vingues te trobaràs els bastoners a la porta!”

No va tindre més remei que acceptar, sabedor que era capaç de fer-ho, i li tragué els diners que segons ell tenia guardats per a un altre pago.

Benjamín faltarà el 6 de Setembre de 1976 i com marcava la tradició, devia dur el corresponent dol, color que a ella no li agradava gens ni miqueta. Aleshores, per suavitzar-lo, va decidir posar-se un mocador de colors vius al coll. Un dia a la tenda d’ultramarins de Mario situada al carrer Pintor Sorolla li increparen:

-          “Ma tu! Vas de dol i dus un mocaor de colors!”
Al que ella contestà sense immutar-se ni un pèl:
-          “Duguent un mocaor de colors estant de dol, jo no faig pecat però tu criticant-me si.”
Deixant mocats als presents, molt habitual en ella.

                Auxiliadora Ribes moriria un 4 de Novembre de 1980. Ha passat al record com una dona treballadora incansable alhora que discreta, molt correcta que no tolerava les xafarderies “el pecat de la llengua és el que més se paga” i “lo que parles ho tastes”, frases que solia dir.

  Luis Panadero Constancio




               




[1] Diario de Valencia- 24 de Maig de 1922. Cal dir que als documents apareix indistintament tant Rives com Ribes.
[2] Agraïments a Altea Royo Vila per la informació.
[3] No sabem on estava el refugi però, per les seues paraules, podem deduir que es tractava de la casa d’algun ric perquè no s’havien construït refugis i seria molt gran puix que tenien la obligació d’acollir a tothom.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

De què tenim fama els manisers?

Imatge
Al llarg de la història, és curiosa la manera amb que cada població acaba sent relacionada amb un malnom, un tòpic o de tindre fama de qualsevol cosa. A voltes és la fisonomia del terreny, una economia molt característica o tal volta un esdeveniment històric com seria el cas de Xàtiva, els “socarrats” per la crema de la ciutat durant la Guerra de Succesió que fa uns dies es recreava . Allò que és segur, és que molts d’ells naixen de la rivalitat entre pobles, conferint-los una immutabilitat al llarg del temps, que soles seran silenciats per l’oblit, i que acabarà formant part del imaginari col·lectiu. Llavors, ens sorgix la pregunta del títol, “De què tenim fama els manisers?”. Manuel Sanchis Guarner, ens ajudarà a resoldre l’enigma puix que va arreplegar totes les dites i referències que es fan entre els pobles valencians al seu llibre Els pobles valencians parlen d’altres pobles. En concret al volum 3, trobarem les de Manises que oferim a continuació: «“II, γ. Del mateix art...
Més informació

Una visita al Museu de Ceràmica de Manises

Imatge
El Museu de Ceràmica de Manises, complix 50 anys i no volíem deixar passar este esdeveniment, sense escriure eixes xicotetes històries que ens ha suscitat. En concret les dels seus primers guardians. Parlem de Benjamín Royo Fontelles (Manises, 1905-1975)i de Francisco Tos Garcia (Manises, 1903-1979) -conegut popularment com “el Tio Pelegrí” [1] -   qui una vegada jubilats, serien els conserges del museu.                 Començarà primer Benjamín Royo. Era un home molt rialler que de seguida contava acudits a qui veia amb cara trista i bromejava amb la possibilitat de comprar-se una bici per no fer tard a treballar al museu ( cal dir que vivia en l’edifici confrontant al propi museu). No sabia parlar castellà, si el parlava era profundament valencianitzat, encara que per a ell no era un problema a l’hora de fer de guia a tots els visitants,-la major part extrangers de fora del estat espanyol-. Quan la se...
Més informació