Una visita al Museu de Ceràmica de Manises

El Museu de Ceràmica de Manises, complix 50 anys i no volíem deixar passar este esdeveniment, sense escriure eixes xicotetes històries que ens ha suscitat. En concret les dels seus primers guardians. Parlem de Benjamín Royo Fontelles (Manises, 1905-1975)i de Francisco Tos Garcia (Manises, 1903-1979) -conegut popularment com “el Tio Pelegrí”[1]-  qui una vegada jubilats, serien els conserges del museu.

                Començarà primer Benjamín Royo. Era un home molt rialler que de seguida contava acudits a qui veia amb cara trista i bromejava amb la possibilitat de comprar-se una bici per no fer tard a treballar al museu ( cal dir que vivia en l’edifici confrontant al propi museu). No sabia parlar castellà, si el parlava era profundament valencianitzat, encara que per a ell no era un problema a l’hora de fer de guia a tots els visitants,-la major part extrangers de fora del estat espanyol-. Quan la seua dona, Auxiliadora Rives, li retreia que els parlara en valencià, ell contestava que “Total no em van a entendre igual”.

                Deixava jugar a les seues netes i al net més xicotet a conillets a amagar, que s’encobrien darrere de les grans columnes. Tot i que quan arribava visita, debien romandre callats i quiets. Un dilluns, quan estes exien de la casa del retor, l’antiga escola del Patronato, uns xiquets aprofitaren les taronges que estaven pel terra de la plaça del Cor de Jesús, on hi havia antigament mercat, per llançar-los-les. Les netes, corregueren a refugiar-se al museu buscant al iaio. Entre carcallades per la situació, Benjamín Royo va els va deixar el bastó preciós de la antiga senyora del museu que estava en el bastoner perquè els espantara.

Figura 1. Benjamín Royo al Museu de Ceràmica abans de la reforma

                 Durant les hores mortes fins que començara a compartir feina amb el Tio Pelegrí, farà una maqueta de tot el procés ceràmic que per desgràcia no em pogut trobar. Amb el Tio Peregrí ja en escena, es produiràn les anècdotes més divertides.

                Homes de molta fe, resaven el rosari en els temps morts d’entre les visites, fins i tot conten que una vegada els va interrompre una familia d’extrangers. Francisco Tos, s’adreçà a ells per atendre’ls i els va dir “Espérense que acabemos el rosario y en seguida les atendemos”. Per descomptat, ho compliren.

Figura 2. Benjamín Royo (esquerra) i Francisco Tos (dreta) amb una familia visitant, a l'antic pati del Museu de Ceràmica

                Per aquell temps, com que el museu sols rebia les visites espòradiques de families extrangeres, quan no resaven, es passaven el temps contant-se acudits o ajugant-se coses xicotetes com un berenar o un café i va desencadenar un dels moments més destarifats que sempre ha sigut rememorat entre rialles. Benjamín Royo es va jugar un café a que aconseguia mossegar-se la orella. El Tio Pelegrí, segur de la seua imminent victoria, va acceptar amb la certesa de que fer-ho era impossible. Benjamín Royo, amb gran diligència, es va traure la dentadura de la boca i es va fotre un mos a la orella.

                Per les actes de la Junta del Museu de Ceràmica sabem que, a la mort de Benjamín Royo, representants de la Junta Municipal -sent l’alcalde Vicente Laporta- i de la Junta del Museu es personificaren en el seu soterrar. També s’oferí una misa en la Parròquia de Sant Joan Bautista i una esquela en la fulla parroquial “Aleluya”, tot en agraïment per la seua dedicació al museu.[2]

Agraïments a Isabel Martínez, Paco Martínez i Ana Palacios, que sense la seua inestimable ajuda, este post no haguera estat possible.

Luis Panadero Constancio

---

[1] Per conèixer millor a Francisco Tos García, hi ha una biografia molt detallada i emotiva al Llibre de Festes Patronals de Manises del 2015 , autoria de Francisco Tos Viala

[2] Libro de Actas de la Junta del Museu Municipal “Casanova Dalfó-Sanchis Causa”. (1975)