Oficis dels manisers entre 1914-1915

               
                Una de les coses que al meu parèixer fan d’un poble ser el que és, són ,sense cap  mena de dubte, les seues tendes i els seus negocis. A nivell popular, estos acaben sent referències geogràfiques per indicar qualsevol lloc i són capaços de crear vertaders costums i rituals. A més, cada generació en te els seus propis encara que potser que el negoci acompanye a una nova generació si n’és pròsper i heretat pel respectiu successor. Per exemple, si hui preguntem a una persona major per eixos icònics establiments, de segur que comentaria com les famílies desprès d’anar a missa cada diumenge, “peregrinaven” a ca Banyoles per comprar els pastissets que devorarien després de dinar. Per tant, amb este post intentaré omplir eixe trosset d’història de principis del segle XX amb els negocis d’alguns dels 3.577 manisers que llavors hi vivien.

                Colliters d’oli en foren:
José Barbera.
Mercedes Hueso.
Bautista Más.
Joaquín Alcacer.
Manuel Lerma.
Máximo Navarro.
Onofre Gallego.
           
Qui emmagatzenava l’aiguardent:
José Botet.
Vicente Cortina.
Luis Montaner.
Vicente Bou.
Pascual Ventura.

                Si volien prendre un refrigeri anaven als cafès de:
José Botet.
Juan Botet.
Vicente Cortina.
Luis Montaner.
Vicente Mora.
               
Els sabaters de l’època n’eren:
Asensio Jimeno.
Baldomero García.

I quan no estaven en Quaresma -i tenien diners- li compraven carn a:
José Cases.
Ramón Correa.
Vicente Asunción Marqués.
Manuel Mercader.
Justo Piqueres.
Francisco Rodrigo.
Cayetano Segura.
Bautista Soler.
Viuda de Bautista Soler.
Inlián Costell.
                 Quan la cadira es trencava anirien a les fusteries de:
Salvador Jimeno.
Miguel Marzo.
Carlos Requena.
José Requena.

                Com que cotxes no hi havien, mecànics tampoc; hi havien carreters:
Vda. de José Peris.
Salvador Sanchís.
Vicente Aguas.

                També fabricaven xocolate:
Antonio Asunción.
Rafael Peris
Cayetano Sanchís.
       I si et pujaven el preu del quilowatt no busques a Iberdrola o a Endesa, les elèctriques d’aquell temps hi eren:
Sociedad Electro-hidráulica del Turia.

La Electro-Torrentina.
Si necessitaves un cigarret acudies al estanc de:
José María Morato

                Ara en tenim un fum de farmàcies però aleshores sols hi havia una, la de:
Isidro Miquel.
            
 I de forment tots els grans que volgueres als comerços de farina de:
Antonio Botet.
Francisco Botet.
Vicente Lerma

                Pareix que qui “donava la llanda”  però literalment per la seua fàbrica de llaunes era:
 Manuel Barreda

Els metges del poble foren:

 José Donume (?).
José Gómez.
Antonio Rico.
Cipriano Suriá.

                També hi ha havien fàbriques de pintes de:
Vicente Boix.
José Botet.
Juan Botet.
Hi hagueren posades els propietaris de les quals eren:
Félix Diez.
Joaquín Vila.

                Treballaven com a procuradors:
Vicente Alpuente.
Miguel Penella.
José Sancho.
               
                El lector més àvid -o tal volta és molt maniser- ja haurà trobat a faltar la nostra ceràmica, de la qual fins i tot comptem amb anuncis publicitaris de les fàbriques. Esta secció la hem dividit en pisa, majòlica i rajoles.


             Fàbriques de rajoles:

Francisco Arener -heretera de Juan Bautista Cabedo-.
Juan Bautista Huerta -situada a la plaça Abadia, 10-
Miguel Villar -que es descrita com una “Fábrica de Azulejos, Molduras y Biselados de todas clases”
Félix y Francisco Vilar.
  
Fàbriques de pisa:

Blas Arenes.
Francisco Arenes.
José Arenes.
Vicente Aviñó.
Juan Bautista Cabedo.
Cátala y Mora.
Viuda de Cátala.
Félix Devis.
Caralampio Diez.
Antonio Femenia.
Miguel Folgado.
Salvador Folgado.
Antonio Gallego.
Melchor Jimeno Casis.
Federico Jimeno Casis.
Emilio Jimeno.
José Piqueres – descrita com “Fábrica de
Ores Blanco. Objetos de fantasía”-.
“Salvador Quinzá y Compañía”.
Vicente i Cayetano Sanchis.
“Trigo Hermanos y Compañía.”
Francisco Valldecabres.
Félix Vilar.
“Hijos de Salvador Vilar.”
“Justo Vilar é Hijo.”
José Jimeno Albenca.
Enrique Lerma.
Bautista Martínez.
“Hijos de Salvador Martínez.”
“Vda. é Hijos de Vicente Martínez,
Fábrica de Loza. Grandes fábrica
de Loza.”
“Vicente Mora Carrasco, calle Mayor, 10. Fábrica de Loza. Especialidad en platosy jarros.”
Sandalio Martínez.
Vicente Martínez.
Francisco Montall.
Bartolomé Mora.
Arturo Mora.
José Mora.
José María Mora.
Bautista Palencia.



  Fàbriques de majòlica:


Viuda de Francisco Hotel Esteve.
Pedro Botet.
Isidoro Botet Palés.
Juan Bautista Cabedo
“Francisco Ciruelo Cases, Fábrica de Mayólica, Pelota, 10,Manises.”
Francisco y José Mª Esteve.
“Antonio Femenia, Fábrica
de Mayólica, Manises. Casa
Central de ventas: Marferrer Ludovico ,
5, Barcelona.”
Salvador Folgado.
Blas García.
“Emilio Jimeno, Fábrica de
Mayólica, Manises, Valencia.
Fábrica de loza negra, mayólica
y juguetes, «La Constancia».”
Francisco Huertas.
Salvador Mestre.
Vicente Montaner.
Francisco Mora Gallego.
“Francisco Salmerta, Fábricade Mayólica y loza, Buenavista,5, Manises.”
“José Mora é Hijo.”
José Piqueres.
Francisco Valldecabres
Vicente Vetar.
Cayetano Zorrilla.



I si hi havia temps lliure, anirien a alguna d’estes societats que existien aleshores:
Casino La Amistad.
Centro Católico de la Paz.
Sociedad de Cazadores.
Juventud Tradicionalista.
La Caritativa.
Sociedad Agrícola.
Sociedad de Albañiles.
Sociedad Cooperativa de Alfareros.
Sociedad Instructiva Musical.
Casino Conservador.
Casino Republicano.
Círculo Recreativo Obrero.
Cooperativa Obrera.

                Sentim la llargària del post però esperem que tal volta els cognoms units a la professió suscite alguna història dormida a la memòria o que tal volta hom troba algun familiar. Sense anar més lluny, és molt probable que en Carlos Requena i en José Requena siguen avantpassats de qui seria el primer alcalde de després de la Guerra Civil, José Requena Mas.


Font: «Anuario “Batllés”.Valencia, Alicante y Castellón Año I. 1914-1915». Biblioteca Nacional de Espanya
Luis Panadero Constancio




Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Dona manisera, dona valenta: Auxiliadora Rives

Imatge
El passat 8 de Març es celebraria el Dia de la Dona i per commemorar-lo ho hem volgut fer com millor sabem, rescatant històries. La història que hui rescatem, és la història d'una dona independent -sobretot tenint en compte el context històric-, treballadora i artista, discreta i també molt catòlica, tan conseqüent amb els seus ideals que farà brillar la seua valentia. Però, per damunt de tot és la meua besàvia, i tots estos atributs no són fruit d’un besnét “caldós” llavors la seua vida els justificarà. No sabem exacta la data de naixement d’Auxiliadora Royo Esteve, però va ser l'any 1906. Serà una filla de les segones núpcies de José Rives i Maria Esteve. Les seues germanes seran; Rosario -del primer matrimoni-, Maria i Sacramento Rives -fruits del segon i reputades pintores de ceràmica- i un germà, anomenat José, que moriria als quinze. Ja de xicoteta va fer destacar el seu marcat caràcter, segons es conta com anècdo...
Més informació

De què tenim fama els manisers?

Imatge
Al llarg de la història, és curiosa la manera amb que cada població acaba sent relacionada amb un malnom, un tòpic o de tindre fama de qualsevol cosa. A voltes és la fisonomia del terreny, una economia molt característica o tal volta un esdeveniment històric com seria el cas de Xàtiva, els “socarrats” per la crema de la ciutat durant la Guerra de Succesió que fa uns dies es recreava . Allò que és segur, és que molts d’ells naixen de la rivalitat entre pobles, conferint-los una immutabilitat al llarg del temps, que soles seran silenciats per l’oblit, i que acabarà formant part del imaginari col·lectiu. Llavors, ens sorgix la pregunta del títol, “De què tenim fama els manisers?”. Manuel Sanchis Guarner, ens ajudarà a resoldre l’enigma puix que va arreplegar totes les dites i referències que es fan entre els pobles valencians al seu llibre Els pobles valencians parlen d’altres pobles. En concret al volum 3, trobarem les de Manises que oferim a continuació: «“II, γ. Del mateix art...
Més informació

Una visita al Museu de Ceràmica de Manises

Imatge
El Museu de Ceràmica de Manises, complix 50 anys i no volíem deixar passar este esdeveniment, sense escriure eixes xicotetes històries que ens ha suscitat. En concret les dels seus primers guardians. Parlem de Benjamín Royo Fontelles (Manises, 1905-1975)i de Francisco Tos Garcia (Manises, 1903-1979) -conegut popularment com “el Tio Pelegrí” [1] -   qui una vegada jubilats, serien els conserges del museu.                 Començarà primer Benjamín Royo. Era un home molt rialler que de seguida contava acudits a qui veia amb cara trista i bromejava amb la possibilitat de comprar-se una bici per no fer tard a treballar al museu ( cal dir que vivia en l’edifici confrontant al propi museu). No sabia parlar castellà, si el parlava era profundament valencianitzat, encara que per a ell no era un problema a l’hora de fer de guia a tots els visitants,-la major part extrangers de fora del estat espanyol-. Quan la se...
Més informació