Una familia molt gran


Sembla que a la mitat del segle XIX, va haver a Manises una família molt nombrosa. El diari madrileny “La Esperanza” ens contava esta petita anècdota:

“Existe en dicho pueblo -Manises- una anciana de ochenta años, viuda, que ha tenido la friolera de catorce hijos: de estos se le han muerto tres, y de los once restantes ha tenido los nietos siguientes: del primero diez, del segundo nueve, del tercero once, del cuarto doce, del quinto nueve, del sesto ocho, del sétimo nueve, del octavo ocho, del noveno uno, del décimo ocho y del undémo seis; cuyos individuos, sumados, ascienden á novena y uno, de los cuales existen cincuenta y cinco. Se han casado tres nietos del primer matrimonio, dos del tercero y dos del cuarto, habiendo dado á la patria veinte y un ciudadanos, de los cuales viven quince.”¹


Per desgràcia, no ha transcendit els cognoms d’esta particular família encara que tal vota romanga en el folklore popular de dites maniseres que hom, malauradament, no coneix. De totes formes permeteu-me que especule jocosament, jo apostaria a que l’home d’esta dóna tenia de cognom Royo, si no llavors per què en són tants a Manises? 




¹”La Esperanza, nº. 2,756. Lunes 17 d’Octubre de 1853”


Luis Panadero Constancio


Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Dona manisera, dona valenta: Auxiliadora Rives

Imatge
El passat 8 de Març es celebraria el Dia de la Dona i per commemorar-lo ho hem volgut fer com millor sabem, rescatant històries. La història que hui rescatem, és la història d'una dona independent -sobretot tenint en compte el context històric-, treballadora i artista, discreta i també molt catòlica, tan conseqüent amb els seus ideals que farà brillar la seua valentia. Però, per damunt de tot és la meua besàvia, i tots estos atributs no són fruit d’un besnét “caldós” llavors la seua vida els justificarà. No sabem exacta la data de naixement d’Auxiliadora Royo Esteve, però va ser l'any 1906. Serà una filla de les segones núpcies de José Rives i Maria Esteve. Les seues germanes seran; Rosario -del primer matrimoni-, Maria i Sacramento Rives -fruits del segon i reputades pintores de ceràmica- i un germà, anomenat José, que moriria als quinze. Ja de xicoteta va fer destacar el seu marcat caràcter, segons es conta com anècdo...
Més informació

De què tenim fama els manisers?

Imatge
Al llarg de la història, és curiosa la manera amb que cada població acaba sent relacionada amb un malnom, un tòpic o de tindre fama de qualsevol cosa. A voltes és la fisonomia del terreny, una economia molt característica o tal volta un esdeveniment històric com seria el cas de Xàtiva, els “socarrats” per la crema de la ciutat durant la Guerra de Succesió que fa uns dies es recreava . Allò que és segur, és que molts d’ells naixen de la rivalitat entre pobles, conferint-los una immutabilitat al llarg del temps, que soles seran silenciats per l’oblit, i que acabarà formant part del imaginari col·lectiu. Llavors, ens sorgix la pregunta del títol, “De què tenim fama els manisers?”. Manuel Sanchis Guarner, ens ajudarà a resoldre l’enigma puix que va arreplegar totes les dites i referències que es fan entre els pobles valencians al seu llibre Els pobles valencians parlen d’altres pobles. En concret al volum 3, trobarem les de Manises que oferim a continuació: «“II, γ. Del mateix art...
Més informació

Una visita al Museu de Ceràmica de Manises

Imatge
El Museu de Ceràmica de Manises, complix 50 anys i no volíem deixar passar este esdeveniment, sense escriure eixes xicotetes històries que ens ha suscitat. En concret les dels seus primers guardians. Parlem de Benjamín Royo Fontelles (Manises, 1905-1975)i de Francisco Tos Garcia (Manises, 1903-1979) -conegut popularment com “el Tio Pelegrí” [1] -   qui una vegada jubilats, serien els conserges del museu.                 Començarà primer Benjamín Royo. Era un home molt rialler que de seguida contava acudits a qui veia amb cara trista i bromejava amb la possibilitat de comprar-se una bici per no fer tard a treballar al museu ( cal dir que vivia en l’edifici confrontant al propi museu). No sabia parlar castellà, si el parlava era profundament valencianitzat, encara que per a ell no era un problema a l’hora de fer de guia a tots els visitants,-la major part extrangers de fora del estat espanyol-. Quan la se...
Més informació